7.084 VISITAS TOTALES // 64 VISITAS PARCIALES (3/12/2.021) 18.165
CRISIS GLOBAL (58)
http://ramon-rsarlef.blogspot.com.es/2012/12/1069-crisis-global-58.html (22/1/2.013) (1.069)
CRISIS GLOBAL (50)
http://ramon-rsarlef.blogspot.com.es/2012/11/1017-crisis-global-50.html (22/1/2.013) (1.017)
---------------------------------------------------------------------------
TEORIA PURA DE LA REPÚBLICA
---------------------------------------------------------------------------
TEORIA PURA DE LA REPÚBLICA
---------------------------------------------------------------------------
---------------------------------------------------------------------------
Aquesta degradació d’una política que es compra i es ven permet als empresaris bloquejar lleis que els obligarien a augmentar els seus costos, com l’augment del salari mínim que es nega a acceptar Bloomberg, però també les que es refereixen al control de la pol·lució o les que s’adrecen a la prevenció del canvi climàtic. A banda d’això, els polítics s’encarreguen de rebaixar sistemàticament els impostos a les grans fortunes i, el que és pitjor, accepten que utilitzin argúcies legals per no pagar-los.
Tot això, no us equivoqueu, pot ser de vegades més subtil del que sembla a primera vista. Tornem a la reivindicació d’una pujada del salari mínim a Nova York. Que la refusés un conservador -un Republicà, en termes dels partits nord-americans- com Bloomberg, sembla lògic. Però què va fer el governador de Nova York, Andrew Cuomo, que és membre del partit Demòcrata? Doncs oblidar-se d’aquesta qüestió i dedicar els seus esforços, comptant amb suport econòmic empresarial, a una campanya en favor del matrimoni homosexual, que era una qüestió que, a diferència de la del salari mínim, no els costaria res als empresaris que paguen la política.
Van ser els polítics directament lligats als interessos financers els que van aconseguir durant la presidència de Clinton que es deroguessin les lleis que posaven fre a l’especulació i els que van dur l’economia nord-americana a la crisi. La crisi no va ser un accident, sinó el lògic i natural producte d’una política dedicada a afavorir exclusivament els interessos dels més rics i de les grans empreses, incloent-hi la permissivitat davant l’especulació financera, portada fins a extrems delictius. Però les conseqüències immediates les van patir només el de baix: els bancs van ser recapitalitzats, mentre moltes famílies perdien les seves cases en no poder seguir pagant les hipoteques, i l’atur augmentava sense control. Segons l’oficina del cens en 2011 hi havia 47 milions de nord-americans (un de cada sis) que vivien per sota del límit de la pobresa, i 19 milions, un terç d’aquests, eren nens en una situació d’“extrema pobresa”.
La crisi va durar molt poc per a les grans empreses financeres i no gaire per a les industrials. Des de l’estiu de 2009 es va començar a dir als Estats Units que la crisi s’havia superat, al menys en el sector financer, i devia ser veritat, perquè els beneficis repartits als seus dirigents van tornar a les grans xifres del passat: la mitja dels 100 dirigents més ben pagats és de 14’4 milions a l’any, sense comptar el que guanyen els gestors de fons d’inversió, una activitat més arriscada, que poden arribar als mil milions.
Per al conjunt de la producció la recuperació de l’economia nord-americana es donava per assegurada al darrer trimestre de 2011. Una gran notícia, diria Robert Reich, però amb un aspecte inquietant, perquè “encara que el país produeix avui més béns i serveis que abans de la crisi (…), s’estan fent amb sis milions de treballadors menys”. Què es pot fer amb aquests sis milions que resten al marge del procés productiu?
El problema de l’atur no és solament dels Estats Units. Ho sabem prou en aquest país nostre on el dels joves passa ja del 50%. Però és que la pròpia Organització Internacional del Treball ho confirma a escala mundial en un comunicat de 29 d’abril on diu: “Malgrat els signes de què el creixement econòmic ha recomençat en algunes regions, la situació global de l’ocupació no mostra signes de recuperació en el futur proper”. A més, els llocs de treball que s’estan creant –als Estats Units com a Espanya- són en la immensa majoria de baixa qualificació, de durada insegura i de sous molt baixos, en especial pel que fa referència als que s’ofereixen als joves.
El que es fàcil de veure és que la crisi no ha fet més que afavorir el procés a llarg termini que condueix a l’augment de la desigualtat –és a dir, a l’empobriment de la majoria i a l’enriquiment de l’“u per cent”. Un procés que no solament segueix, sinó que s’ha accentuat com a conseqüència de la crisi. Pel març passat l’equip dirigit per Emmanuel Saez, professor dela Universitatde Califòrnia, publicava les seves estimacions del repartiment de la riquesa creada, que mostraven que, si en el conjunt del període de1993 a2010 la part del creixement total “capturada” per l’u per cent dels més rics havia estat del 52 per cent, en els anys de “recuperació de 2009 i2010”aquesta part va augmentar fins al 93 per cent. Saez acabava el seu informe amb aquestes paraules: “Hem de decidir com a societat si aquest augment de la desigualtat dels ingressos és eficient i acceptable o, en cas contrari, quina combinació de reformes institucionals i fiscals hem de desenrotllar per tal de frenar-la”.
Com es manté l’ordre social en un context d’abús com aquest? La base està en el desenvolupament d’un aparat repressiu de nova mena, que no adopta la violència externa i pública dels temps del feixisme; però que és molt més eficaç, basat com està en l’espionatge i la prevenció. La vigilància sobre els ciutadans s’ha convertit en una seriosa amenaça per a les llibertats públiques. En l’actualitat, segons William Binney, que ha estat funcionari dela NSA(National Security Agency) durant trenta anys, aquesta institució té emmagatzemats 20 milions de “transaccions” (emails, trucades telefòniques, etc.) de ciutadans nord-americans, i una nova llei ja aprovada,la CISPA, converteix les xarxes socials en “espies del govern”. Aquesta capacitat de vigilància augmentarà considerablement quan es posi en marxa el Utah Data Center, que es calcula que entrarà en funcionament pel setembre de 2013, on “s’emmagatzemaran tota mena de comunicacions, incloent els continguts complets del correu electrònic privat, de les trucades telefòniques i de les recerques a Google, i es registraran dades personals, com itineraris de viatge o compres de llibres…”.
En un número recent de The Economist se’ns parla de tota una sèrie de programes de “computació social”, dedicats a l’“anàlisi dels sentiments”, que es desenvolupen en diverses universitats, amb participació i finançament milionari del govern. En la base de tots ells està un estudi sistemàtic de les informacions disponibles, amb una especial incidència a l’anàlisi del que circula per les xarxes socials, per tal d’identificar els possibles punts en què es pot produir una protesta, i facilitar la forma de prevenir-la o de donar-li resposta ràpidament.
Afegim-hi l’ús d’avions no tripulats, “drones”, que comencen a ser utilitzats per diversos departaments de policia i que permetran mantenir un control pràcticament total dels ciutadans. El més angoixós és, a més, que, com és sabut, els drones no solament s’utilitzen a Afganistan, Pakistan o Iemen per obtenir informació, sinó per eliminar individus sospitosos de ser “enemics”. Que pot passar un dia a les nostres ciutats, quan no es tracti només de desallotjar els joves de les places sinó d’enfrontar-se a moviments més violents? I això que us dic no és pas una fantasia; sabem ja d’un departament de policia de Texas que ha manifestat la seva intenció d’armar un drone amb gasos lacrimògens i pilotes de goma.
M’he ocupat d’aquestes coses dels Estats Units perquè marquen una línia d’evolució que, ens agradi o no, s’està repetint a casa nostra. Els problemes de l’atur ens són comuns, com ho és la diferència creixent entre els guanys dels més rics i els ingressos dels ciutadans comuns. Com sabeu, les pensions que rebem són prou curtes, i tot apunta a què encara minvaran; però pareu-vos a mirar les prejubilacions multimilionàries que reben els dirigents de la banca, com els del senyor Goirigolzarri, que ha estat triat per a presidir Bankia, i que, a més del sou d’aquest càrrec, seguirà cobrant uns 3 milions d’euros a l’any que li corresponen pel pla de pensions que li va fer el BBVA quan es va prejubilar a 55 anys.
Tornem, però, a la història de l’inici de la gran divergència. A Europa la persistència de la “xarxa social de protecció” creada pel moviment obrer va retardar inicialment, excepte a Gran Bretanya, una evolució semblant; però els efectes de la crisi de 2008 van facilitar que el procés s’accelerés aquí, on les coses eren en principi molt diferents. Per començar, la càrrega del deute públic era limitada i no podia per ella mateixa provocar cap mena de crisi. Malgrat això, el procés iniciat a partir de la crisi nord-americana va anar entre nosaltres més de pressa i més enllà que als Estats Units, tant en el que fa referència a l’eficàcia amb què la banca va aconseguir el control de la política econòmica, com en els danys infligits a la ciutadania.
La seqüència va començar de manera molt semblant: especulació, crisi, rescat de la banca, empobriment dels treballadors i de les capes mitges. I amb una faula destinada a convèncer-nos que la culpa era del que havíem “malgastat” en escoles i hospitals, de manera que ens corresponia ara pagar per aquests excessos del passat.
No era veritat. Sí que ho era que hi havia hagut un mal ús de la despesa pública, que va resultar escassament productiva; però no ho és que el deute públic hagi estat, com encara ens volen fer creure avui, la causa de la crisi dels països del sud d’Europa. Una anàlisi de les xifres de les últimes dècades mostra que els dèficits i els deutes d’aquests governs estaven en2008, al’inici de la crisi, en un mínim històric. El problema el va causar l’augment incontrolat del deute privat, i l’actuació dels governs que el van assumir en arribar la crisi, com havien fet els Estats Units, però de manera molt més àmplia i incontrolada, com ho segueixen fent avui (Bankia n’és un exemple). Krugman mostra que la relació entre l’endeutament públic i el PIB d’aquests països havia anat millorant fins a 2007 i que no podia ser per ell mateix causa del conflicte: “El que tenim en aquests moments, conclou, és el resultat de la crisi, no d’un excés de despesa pública anterior”. De manera semblant s’expressa Joseph Stiglitz, que ens diu que Espanya i Irlanda tenien superàvits al pressupost i una baixa relació del deute al Producte interior brut. I us voldria recordar que l’un i l’altre, Krugman i Stiglitz, són Premis Nobel d’Economia.
El deute públic espanyol era baix, en efecte, però el deute privat és, en canvi, un dels més grans del món, a proporció de les dimensions de la nostra economia. Un deute privat que procedeix sobre tot dels negocis de construcció: de la bombolla que amb la tolerància i la complicitat dels governs, del PSOE o del PP, i dels dirigents de bancs i caixes d’estalvi va permetre que es concedissin crèdits de manera incontrolada, arriscant els recursos dels que els havien confiat els seus estalvis.
Referint-se a la política d’austeritat que s’aplica a l’eurozona, Stiglitz deia fa poc en una conferència a Viena: “Penso que Europa s’encamina al suïcidi”. Un suïcidi al que ens porta el govern de Madrid, amb la plena col·laboració del de Barcelona, decidit a salvar els bancs i sacrificar els éssers humans, malgrat que la major part dels economistes de prestigi, als quals va acabar sumant-se l’opinió del Fons Monetari Internacional, hagin criticat una política que es limita a la retallada de la despesa pública i deixa de banda els estímuls per al creixement de la producció.
La teoria legitimadora de l’austeritat sosté que els efectes negatius de les retallades salvatges vindran compensats per un canvi en la “confiança” que durà a un nou creixement de la despesa dels consumidors i de la inversió als negocis, com a conseqüència del qual es reactivarà l’economia. Però el que ha passat és el que totes les lliçons de la història econòmica sostenien que havia de passar: la “confiança” no s’ha presentat i, lluny de créixer, la despesa del sector privat ha seguit caient (per exemple, les vendes al detall han caigut a Espanya a la vora d’un 25 % entre 2007 i 2012). “La bona notícia, explicava Krugman a finals d’abril, és que moltes persones influents estan admetent que això de la “confiança” era un conte de fades. La mala notícia, que, malgrat aquesta admissió, sembla haver-hi poques probabilitats d’un canvi de ruta a curt termini”.
En termes generals resulta innegable que l’austeritat ha agreujat la situació econòmica a tots els països en què s’ha posat en pràctica. Grècia, Espanya i Irlanda, que van adoptar una severa política de retallades, han vist com augmentava l’atur, perquè els retalls afectaven sobre tot als productors. “I en cada cas la reducció del dèficit del pressupost ha resultat menor del que s’esperava, perquè els ingressos per impostos han caigut, com a conseqüència del col·lapse de la producció i de l’ocupació”. Si es deixa que una economia es mantingui deprimida hi ha moltes raons per esperar que la situació porti “a un cercle viciós de disminució del potencial, que condueixi a més austeritat i així successivament”. Amb la conseqüència d’empitjorar encara l’endeutament dels governs. Com ha dit Landon Thomas, referint-se a Espanya, “com més promet el govern retallar el pressupost, tant més s’apressen els inversors estrangers a desfer-se dels seus títols espanyols de deute”.
Un dels errors més evidents d’aquesta política, en la seva versió espanyola, ha estat el de retallar en les despeses en l’ensenyament. Com deia el New York Times en un editorial amb el títol d’“Una sobredosi de patiment”: “Escatimar en el que necessita la força de treball del demà per pagar la bombolla immobiliària d’ahir no té sentit en termes econòmics”. Com ha dit Stiglitz fa pocs dies: “L’actiu més valuós de la societat, el seu capital humà, està essent malgastat i fins i tot destruït. Els joves, privats a llarg termini d’un treball decent (…), acaben alienats (…). La joventut és l’època en què es formen les habilitats; d’aquesta manera, en canvi, s’atrofien (…). El patiment que sofreix Europa, en especial els seus pobres i els seus joves, és innecessari”.
L’estèril “sobredosi de sofriment” imposada a la ciutadania europea ha donat lloc a moviments de protesta, en especial per part dels joves, que en sofreixen les pitjors conseqüències amb la falta de treball. Per ara els governs europeus estan responent a la situació de la mateixa manera que el nord-americà: amb un enduriment semblant de les lleis encaminades a reprimir qualsevol forma de protesta i amb la creació de nous mètodes d’investigació policial, des dels reconeixements facials a les webs de denúncies. La resta ja vindrà.
Austeritat i repressió són dues qüestions clarament relacionades, a Europa com als Estats Units, ja que formen un dels elements definidors del nou sistema. Convé que quedi clar: no es tracta de mesures temporals destinades a fer front a la crisi, que desapareixeran quan es torni a la normalitat en el terreny de l’economia. La criminalització de la protesta va encaminada sobre tot a imposar unes mesures restrictives que contenen elements de canvi permanent en les regles del joc social, destinats a persistir: reforma laboral, limitació del dret de vaga, atacs als sindicats, privatització progressiva de la sanitat pública, desballestament de l’educació pública…
La més sinistra de les privatitzacions, però, és la de les presons, administrades per grans companyies, que estan creant una massa de treballadors esclaus que es lloguen a entitats com Chevron, Bank of America o IBM, per treballar dins o fora de les presons.
No és ja solament l’estat del benestar el que està amenaçat, sinó l’estat democràtic mateix i la societat civil en què aquest es sosté. Tot apunta a un futur de retorn cap a la privatització total, com en els temps feudals, on potser no pagarem impostos, sinó serveis de treball forçat a les empreses propietàries de tots els recursos i tots els serveis de què dependran les nostres vides.
El que pretenc amb aquest plantejament és situar el que està passant en una perspectiva a llarg termini. El que estem vivint és una nova etapa, iniciada fa uns trenta-cinc anys, en una llarga història de pugna social. Les dificultats que estem passant no procedeixen de l’evolució fatal dels mercats, sinó que formen part d’una acció deliberada per canviar la línia d’evolució que ens havia dut, amb l’estat de benestar, a l’establiment d’una societat relativament equilibrada. El que estem perdent en l’actualitat no són concessions generoses que se’ns havien fet, sinó els guanys acumulats de dos cents anys de lluites socials que ens van permetre establir un sistema de negociació de les condicions i de la remuneració del treball per l’intermedi dels sindicats, i guanyar per a tots l’educació pública, la sanitat pública i el sistema de pensions. Tot això ens ho estan arrabassant i, si ens ho deixem perdre, potser tornarem a necessitar altres dos cents anys per recuperar-ho.
---------------------------------------------------------------------------
---------------------------------------------------------------------------
---------------------------------------------------------------------------
---------------------------------------------------------------------------
---------------------------------------------------------------------------
---------------------------------------------------------------------------
---------------------------------------------------------------------------
CRISIS GLOBAL (60)http://ramon-rsarlef.blogspot.com.es/2013/01/1087-crisis-global-60.html (1/5/2.013) (1.087)
CLICA AQUÍ ABAJO PARA EL CONTAJE :
http://salvamentoterracontajedevisitas.blogspot.com.es/2012/12/4-contaje-de-visitas-en-crisis-global.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario