7.071 VISITAS TOTALES // 35 VISITAS PARCIALES (14/10/2.018) 9.899
CRISIS GLOBAL (80)
http://ramon-rsarlef.blogspot.com.es/2013/08/1326-crisis-global-80.html (22/8/2.013) (1.326)
CLASE DEL PROFESOR JOSEP FONTANA EN LA UNIVERSIDAD POMPEU FABRA
Josep Fontana Historiador
2/6/2012 (13:00)
Des de fa més de dos segles hem estat educats en una concepció de la societat que es basava en la creença que el progrés era el motor de la història. No m’estic referint a cap mena d’interpretació esquerrana, menys encara marxista, sinó a una cosa tan respectable i acceptada com el que els anglosaxons anomenen la “interpretació whig de la història”, segons la qual “es representa el passat com una progressió inevitable cap a cada vegada més llibertat i il·lustració”. O sigui com un progrés continuat cap a una societat millor.
És possible que aquesta visió semblés una representació satisfactòria del que passava al món a mitjans del segle XX, després de la victòria sobre el feixisme a la Segona guerra mundial, en un temps de grans promeses pel futur i de plena implantació de l’estat del benestar. De fet aquesta concepció del progrés s’havia convertit en la base dels programes polítics dominants i de les previsions generals de futur. Els historiadors parlàvem d’un ascens sense interrupcions des de la revolució neolítica que havia vist néixer l’agricultura fins a la revolució industrial, que havia multiplicat la capacitat de producció de béns. En el terreny de la societat, la conquesta de les llibertats individuals perla Revoluciófrancesa venia seguida per la dels drets socials. Tot això havia comportat que visquéssim en un món més lliure, en què havia anat millorant el nivell de vida dels ciutadans. Semblava lògic pensar que el futur seguiria aquestes mateixes pautes de progrés i llibertat.
En alguna mesura aquestes coses eren veritat, però no eren, com potser pensàvem, el fruit d’una regla interna de l’evolució humana, sinó el resultat de moltes lluites col·lectives. La industrialització, per exemple, s’integrava en aquesta visió com un pas endavant en el camí del progrés. Però en els seu primer segle, fins a mitjans del segle XIX, la industrialització va comportar sobre tot misèria i explotació per als treballadors. Coneixem bé la situació de la major part de l’Europa avançada als anys quarantes del segle XIX, quan els teixidors morien de gana a Manchester o a Silèsia. Avui tenim, a més, una evidència que està pel damunt de tota sospita, que és la que ens han proporcionat els estudis d’història antropomètrica, que ens mostren que a la major part d’Europa l’estatura de les poblacions va minvar a la primera meitat del segle XIX, com a reflex d’un empitjorament de la qualitat de vida de la major part dels seus habitants.
Aquesta situació no va canviar pas perquè els governs o les classes benestants s’il·lustressin i decidissin fer una política més generosa en el terreny del repartiment dels guanys. Ho podeu veure en el que opinava el 1883 un intel·lectual nord-americà, William Graham Sumner, que va ser el primer professor de Sociologia ala Universitatde Yale: “Que quedi clar que no podem sortir d’aquesta alternativa: llibertat, desigualtat i supervivència dels millors; no llibertat, igualtat i supervivència dels pitjors. El primer porta la societat endavant i afavoreix tots els seus millors membres; el segon porta la societat cap avall i afavoreix els seus pitjors membres”.
Si les coses van canviar va ser com a conseqüència de cent anys de lluites socials organitzades pels treballadors: de vagues, protestes i revoltes, que van obligar a pactes i concessions per tal de no veure subvertir l’ordre social com a conseqüència d’intents revolucionaris com el dela Comunade París.
El 1917 es va produir un esdeveniment, el triomf de la revolució bolxevic a Rússia, que va portar els terrors al màxim. Això s’esdevenia, a més, en una societat europea sacsejada per la guerra més terrible que fins aleshores havia conegut la humanitat. Salvatore Quasimodo ha dit que després d’una guerra res no sembla igual que abans. Els homes que s’han enfrontat amb la mort tornen de les trinxeres amb una ment canviada, que no accepta les velles valors, i cal parlar-los en un llenguatge nou. Un observador prou agut com era Keynes deia, a poc d’acabar-se la guerra, que el creixement capitalista s’havia basat fins aleshores en un doble engany. “Per una banda les classes treballadores acceptaven per ignorància o impotència, o se les obligava a acceptar, persuadides o enganyades pel costum (…), una situació en què no podien anomenar seva més que una petita part del pastís que ells, la naturalesa i els capitalistes contribuïen a produir. I, en canvi, els era permès a les classes capitalistes endur-se’n la major part del pastís, i a més, eren lliures en principi per consumir-lo, amb la tàcita condició que en la pràctica en consumissin molt poc. El deure d’”estalviar” constituïa les nou dècimes parts de la virtut, i l’augment del pastís va ser objecte d’una autèntica religió”. Però, afegia Keynes, la guerra ha posat al descobert aquesta mentida. “Les classes treballadores potser que no vulguin seguir més temps en aquesta àmplia renunciació, i les classes capitalistes, perduda la confiança en el futur, poden tenir la pretensió d’aprofitar-se més plenament de les seves facultats de consumir, mentre durin, i accelerarien d’aquesta manera l’hora de la confiscació”.
CRISIS GLOBAL (82)
CLICA AQUÍ ABAJO PARA EL CONTAJE :
http://salvamentoterracontajedevisitas.blogspot.com.es/2012/12/4-contaje-de-visitas-en-crisis-global.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario