7.084 VISITAS TOTALES // 15 VISITAS PARCIALES (16/2/2.022) 4.250
CRISIS GLOBAL (81)
http://ramon-rsarlef.blogspot.com.es/2013/08/1337-crisis-global-81.html (20/9/2.013) (1.337)
CRISIS GLOBAL (80)
http://ramon-rsarlef.blogspot.com.es/2013/08/1326-crisis-global-80.html (20/9/2.013) (1.326)
Tota la història de la resta del segle XX, fins cap a 1970, va estar condicionada per la gran por del comunisme, agreujada en produir-se la crisi econòmica dels anys trenta, amb les seves conseqüències d’atur i de fam. Una crisi que era, com havia previst Keynes, el fruit de l’afany immoderat de guany de “les classes capitalistes”. Va ser la gran por de la revolució la que va inspirar solucions com les del feixisme italià i el nazisme alemany, que eren essencialment fórmules per evitar el triomf del comunisme, en nom d’una suposada revolució popular, o la que va dur, per altra banda, a la introducció de mesures reformistes, com les que es van aplicar als Estats Units amb el “New deal”.
Nouriel Roubini, un economista del que haureu sentit parlar, perquè darrerament ha estat molt crític amb la forma en què el govern del PP gestiona l’economia espanyola, ha explicat així el procés de pactes i negociacions del que us estic parlant:
“Fins i tot abans de la gran depressió, les classes burgeses il·lustrades d’Europa reconeixien que, per tal d’evitar revolucions, calia protegir els drets del treballadors, millorar els salaris i les condicions de treball i crear un estat del benestar per redistribuir la riquesa i finançar bens socials –educació, sanitat i una xarxa social de protecció.(…) L’ascens de l’estat del benestar va ser, per tant, una resposta (…) al temor a les revolucions populars, al socialisme i al comunisme (…). Tres dècades de relativa estabilitat econòmica i social van seguir, dels darrers anys 40s als mitjans del 70s: un període en què la desigualtat va caure considerablement i els ingressos mitjos van créixer ràpidament”.
La fi de la segona guerra mundial, el 1945, va portar a una època de grans promeses de futur. Els vencedors havien anunciat en plena guerra, enla Cartade l’Atlàntic de 1941, que construirien un món en què estaria garantit “el dret que tenen tots els pobles a triar la forma de govern sota la qual volen viure”, a la vegada que una pau que havia de proporcionar “a tots els homes de tots els països una existència lliure, sense por ni pobresa”.
I la veritat és que, al menys en el pla de les relacions entre el capital i el treball, les coses no van començar malament, potser perquè persistia la gran por del comunisme, a la qual es va voler fer front amb el doble argument de convèncer-nos que estàvem en un món on les coses anirien evolucionant cada vegada més favorablement en el sentit de la llibertat i de la igualtat, i de mantenir la cohesió social amb un dels enganys més grans que mai s’hagin inventat: el de fer-nos creure què hi havia un enemic d’aquesta bona societat que era el comunisme soviètic, i que, per resistir la seva voluntat de conquerir el món, calia, no solament armar-se, sinó també mantenir una estricta disciplina social. Es a dir: equipar-se amb bombes atòmiques i míssils per poder resistir a l’enemic exterior, i vigilar i reprimir els possibles aliats interiors que pogués tenir el comunisme soviètic, la qual cosa va servir per criminalitzar els sectors més avençats dels sindicats i de l’esquerra. No ha estat fins fa pocs anys que bona part dels que van ser víctimes d’aquest immens engany que va ser la guerra freda han començat a descobrir que els havien estafat. Una estafa que, un cop liquidadala Unió Soviètica, ha seguit altres anys més amb un altre ensarronada, la de “la guerra contra el terror”, inventada per perllongar els efectes de control social, com es va poder veure ambla Patriot Actde Bush, que va permetre fer grans retalls a les llibertats dels ciutadans.
Però les velles mentides han arribat a tenir tanta influència, que encara serveixen avui per a usos diversos; fa pocs dies, quan uns treballadors de Nova York van reclamar un modest augment del salari mínim, van rebre la resposta del mil-milionari alcalde de la ciutat, Michael Bloomberg, de què fer-los cas era obrir una porta al comunisme. Bloomberg sabia molt bé per què servia la guerra freda, i usava l’argument per pura rutina; però, a quin comunisme s’estava referint a Nova York i en 2012?.
Tornant endarrere cal reconèixer que el període de1945 a1975 va ser en el conjunt dels països desenvolupats una etapa de pau social, en què un repartiment més equitatiu dels guanys va permetre millorar la sort de la majoria. Els salaris creixien al mateix ritme que augmentava la productivitat i amb ells creixia la demanda de béns de consum per part dels treballadors, cosa que comportava un estímul a l’augment de la producció. És una realitat que s’ha definit com “una democràcia de classe mitja” que implicava “un contracte social no escrit entre el treball, els negocis i el govern, entre les elits i les masses”.
Aquesta etapa feliç es va acabar en els anys setanta del segle passat, després de la crisi del petroli, que va servir d’excusa per iniciar el canvi. La primera conseqüència de la crisi econòmica havia estat que la producció industrial del món minvés en un deu per cent i que milions de treballadors quedessin en l’atur, tant a Europa occidental com als Estats Units. Aquests van ser anys de commoció social, amb els sindicats mobilitzats a Europa en defensa dels interessos dels treballadors, cosa que els va permetre de retardar unes dècades els canvis que s’estaven produint als Estats Units i a Gran Bretanya, on els empresaris, sota l’empara de Ronald Reagan i de la senyora Thatcher, van decidir que aquest era el moment d’iniciar una política de lluita contra els sindicats, de desballestament de l’estat de benestar i de limitació del paper dels governs en el control de l’economia.
http://ramon-rsarlef.blogspot.com.es/2013/09/1350-crisis-global-83.html (20/9/2.013) (1.350)
CLICA AQUÍ ABAJO PARA EL CONTAJE :
http://salvamentoterracontajedevisitas.blogspot.com.es/2012/12/4-contaje-de-visitas-en-crisis-global.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario